ENTREVISTES A 30 MINUTS

Entrevistes que es van realitzar arran del programa de TV3 sobre el cas Centelles i el Patrimoni Fotogràfic el 4 de Juliol d'enguany, i que no van ser incloses en el programa.
Entrevisten a Laura Terré, Pepe Fontdemora, Joan Naranjo.

FRAGMENT DEL INFORME DEL CONCA 2010 REFERENT A FOTOGRAFIA

La fotografia, al llarg d’un segle i mig d’existència, ha sabut enriquir la seva història d’una manera prodigiosa. Així i tot, la seva presència a Catalunya no acaba de tenir una situació normalitzada ni equilibrada, a causa de diversos factors, com la manca de referències històriques i culturals, d’atenció institucional i d’estudis de fotografia en els estudis superiors de postgrau, així com la desatenció respecte al seu coneixement en tot el sistema educatiu.

És cert que, actualment, s’organitzen sovint exposicions rellevants, ja que gairebé to­tes les institucions artístiques, públiques i privades, la inclouen en la seva programació, aprofitant el seu caràcter com a llenguatge visual essencialment democràtic, tal com el va caracteritzar Walter Benjamin: “En la seva essència, és un mitjà de masses destinat a les masses.” En aquest aspecte, la situació de la fotografia a Catalunya no presenta dèficits significatius respecte a la situació d’altres països de l’entorn, ja que la qualitat de les exposicions, la seva presentació i difusió, així com els catàlegs institucionals poden ser qualificats d’un nivell homologable a escala internacional.

No és la mateixa situació pel que fa al patrimoni, a les polítiques de suport als autors contemporanis o a l’estudi i la investigació. En aquests aspectes, per això, hi ha en ge­neral una tendència a resoldre els problemes, quan apareixen, per la via de la urgència. És difícil, tanmateix, fer un diagnòstic del sector de manera conjunta i total, tot i que hi ha alguns punts de contacte comuns. Encara que, als anys vuitanta, les ponències

de les I Jornades Catalanes de Fotografia van suposar un important punt d’inflexió, trenta anys després ha canviat en molts sentits la situació i, per aquesta raó, no és convenient continuar adoptant-les com a referent. Seria més adient buscar aquests referents en els arxius, institucions i museus internacionals que han resolt, en alguns casos des de fa anys, moltes de les problemàtiques semblants a les que afecten la situació de la fotografia a Catalunya.

3.2.1

Patrimoni

La constitució del patrimoni fotogràfic ha de partir, d’una banda, d’uns criteris educatius i històrics i, de l’altra, de la comprensió i la defensa de la natura plural de la fotografia. La recuperació del retard històric en la constitució i defensa del patrimoni fotogràfic no­més és possible des del compromís, la responsabilitat i la coherència de tots els sectors implicats. Cal, doncs, donar continuïtat al moviment de conscienciació iniciat als anys vuitanta i, tenint present tot el que ja s’ha fet, anar cap a un model més consolidat en el marc de les institucions i les necessitats del segle XXI. La qüestió del patrimoni no afecta només allò que s’ha creat en el passat, sinó també la producció contemporània.

Tot i ser necessari el reconeixement respectuós de tot l’ampli ventall que representa la fotografia, cal tenir present que no presenta la mateixa problemàtica la qüestió dels arxius de negatius, històrics o documentals que la fotografia considerada com a obra d’art. I, fins i tot en la fotografia d’art, també són diferents les problemàtiques patrimo­nials de la històrica i de la contemporània. Per tant, a l’hora d’abordar la qüestió del patrimoni, cal distingir, de manera clara, diverses situacions.

Els arxius històrics i documentals constituïts per negatius i còpies

La polèmica que ha envoltat el fons fotogràfic de l’arxiu Agustí Centelles bé es pot considerar com a cas d’una situació paradoxal, en què la mobilització de la societat civil catalana, a més, ha reclamat el seu dret moral sobre les imatges com a il·lustració gràfica de la memòria col·lectiva i històrica del país. Aquest cas planteja algunes qües­tions que van més enllà de la singularitat del seu problema.

Pel que fa a l’adquisició del patrimoni per part d’una institució, pública o privada, cal revisar les condicions econòmiques en l’adquisició de fons privats. La política públi­ca d’adquisicions no pot estar condicionada pel fet que autors o propietaris privats busquin rendibilitat i beneficis, en alguns casos amb pretensions desproporcionades, per la venda d’arxius i col·leccions a institucions públiques. Les institucions públiques han d’adquirir patrimoni i els autors/productors o propietaris han de ser compensats, però cal tenir present que el patrimoni és un bé públic que cal conservar en les millors condicions per a futures generacions i no només un objecte explotable comercialment capaç de generar rendibilitat econòmica. Per això, i amb vista a la protecció del patri­moni fotogràfic, cal consensuar acords beneficiosos per a totes dues parts. En aquest sentit, seria bo que les institucions desvinculessin la noció de patrimoni de la idea de propietat. El patrimoni és un bé públic comú i la seva adquisició ha de ser coherent amb aquest concepte.

Catalunya disposa d’un important nombre d’arxius fotogràfics, 125, repartits per tot el país, i gairebé totes les comarques tenen un arxiu històric documental on es troben sovint fotografies considerades com a document. Entre els més rellevants, cal citar el Centre de Recerca i Difusió de la Imatge de l’Ajuntament de Girona (que ha estat reconegut per la Societat Espanyola d’Informació i Documentació Científica amb el premi a la millor contribució a la innovació en la gestió de col·leccions fotogràfiques custodiades en arxius), l’Arxiu Fotogràfic de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i l’Arxiu Nacional de Catalunya.

L’any 1990, a més, va tenir lloc la primera edició de les Jornades Imatge i Recer­ca, organitzades a partir d’aleshores bianualment per l’Ajuntament de Girona, en col-laboració amb l’Associació d’Arxivers de Catalunya (AAC), i el 1996 es va publicar el Llibre blanc del patrimoni fotogràfic a Catalunya, un document transcendental perquè suposa el primer, i fins ara únic, intent de sistematitzar en una base de dades la in­formació relativa als arxius que disposen de fons fotogràfics a Catalunya. Qualsevol anàlisi de la situació ha de partir d’aquests documents.

La fotografia històrica considerada com a obra artística

La fotografia creativa històrica, considerada com a tal la que va des del 1839 fins al fi­nal dels anys seixanta, és acollida i presentada pel Museu Nacional d’Art de Catalunya. El Departament de fotografia, creat el 1996, té una col·lecció definida i estructurada (i abraça les accions següents: Segle XIX, Pictorialisme, Avantguardes, Guerra Civil i Realisme de postguerra), i aquesta col·lecció disposa actualment de més de deu mil fotografies originals. El MNAC té una política d’adquisicions coherent amb els perío­des històrics que organitzen els seus fons, i només està limitada per l’oferta de mercat i, evidentment, pels seus propis pressupostos de compra.

La fotografia contemporània considerada com a obra artística

Pel que fa a la fotografia contemporània catalana, des dels anys setanta fins a l’actuali­tat, actualment no hi cap institució pública que estigui creant una col·lecció. El Macba, definit, com a centre d’art contemporani, per una direcció que es pot qualificar de curatorial, no té entre les seves responsabilitats fonamentals la patrimonial. I tampoc es pot comptar amb el Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya, ja desaparegut, que va ser pioner en les adquisicions de fotografia, iniciades l’any 1994, i que es van aturar el 1997; des d’aquesta data, no hi ha hagut adquisicions estructurades. Actualment, en el cas que un historiador, comissari o conservador de museu tingués la intenció de consultar a Catalunya obres dels fotògrafs catalans, tindria dificultats per accedir a fons selectius o sistemàtics organitzats, excepte en el cas d’aquells que estan repre­sentats en algunes galeries.

A la vista d’aquesta situació, seria convenient fomentar una política d’adquisicions a curt i llarg termini, per tal de crear una col·lecció fotogràfica de referència, genuïnament catalana, que serveixi de base per a una col·lecció d’abast internacional, per tal que els autors catalans tinguin visibilitat pública i siguin accessibles a la consulta i l’estudi.

Caldria, en el mateix sentit, estimular i obtenir el compromís dels responsables insti­tucionals en tots els àmbits (local, nacional i estatal) i reclamar que no abdiquin de les seves responsabilitats en relació amb l’adquisició, la conservació i la divulgació del patrimoni. L’encàrrec que té el CoNCA, per part del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, de fer un diagnòstic i un pla d’actuació sobre el sistema de les col-leccions públiques a Catalunya per a la constitució d’un Fons Nacional d’Art permetrà fer front al dèficit de la situació patrimonial de la fotografia.

Pel que fa a l’accés al patrimoni, és imprescindible afavorir l’accés públic i la mobilitat del patrimoni fotogràfic conservat en els espais discursius. Per això, cal una estandar­dització dels llenguatges i de les formes d’accés i impulsar la digitalització de les imat­ges per tal que siguin accessibles en línia. Amb el mateix objectiu, també cal promoure la màxima visibilitat dels fons i les col·leccions fotogràfiques a través de publicacions, vinculades sempre a estudis acadèmics científics i rigorosos, i facilitar els tràmits d’ac­cés al públic, consulta, préstec, etc. Per tot això, cal millorar la definició del marc com­petencial i delimitar l’abast dels fons i de les col·leccions fotogràfiques, institucionals i públiques, i delimitar amb claredat l’àmbit d’actuació, la missió i els objectius generals que persegueixen els diversos centres existents i de nova creació.

És molt important que totes les instal·lacions dedicades a conservar la fotografia, ja que la fotografia és un suport d’extrema fragilitat, siguin les adequades per garantir tant la conservació com el tractament i difusió de la documentació fotogràfica i facilitar la formació adequada, també a escala universitària, que permeti actuar amb totes les garanties a les persones responsables de gestionar el patrimoni fotogràfic.

Les adquisicions patrimonials fetes pels museus i institucions públiques són l’autèntic motor de la creació, els referents que permeten l’aparició d’un col·leccionisme privat, així com la incentivació de la creació i l’activitat de les galeries, que són les plata­formes naturals de promoció, no sols dels fotògrafs ja reconeguts, sinó també dels emergents.

3.2.2

Àmbit jurídic, mecenatge i patrocini

Seria convenient donar suficient publicitat, més del que s’ha fet fins ara, a la llei de pagaments de tributs i dacions per herències, de manera que sigui possible fomen­tar les vies actualment existents, tot i la seva precarietat i restriccions, de mecenatge

i patrocini.

La llei de patrimoni històric i el reglament general de recaptació estableixen el pro­cediment que cal seguir en casos de dació i, des de l’any 2002, permeten pagar tots els tributs a través d’aquest procediment. La propietat de les obres d’art passa a ser aleshores de la Generalitat i s’integren en el fons patrimonial. Tanmateix, l’ús de les dacions com a forma de pagament dels tributs és una pràctica poc habitual. Les raons d’aquesta precarietat les trobem, d’una banda, en la manca d’experts en fotografia en la composició de la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació de Béns del Patrimoni Cultural de Catalunya (òrgan encarregat de l’acceptació i la valoració de les peces que s’ofereixen), cosa que dificulta que siguin considerades les possibles peticions de dacions en forma d’obra fotogràfica i, d’altra banda, en el desconeixement per part de moltes famílies i col·leccionistes de la possibilitat d’acollir-se a aquesta forma de pa­gament d’impostos. Cal, doncs, una major visibilitat de les dacions i seria convenient la integració d’especialistes en fotografia en la Junta de Qualificació.

Pel que fa al mecenatge i al patrocini, cal revisar la legislació vigent (la Llei 49/2002, de 23 de desembre, de règim fiscal de les entitats sense finalitats lucratives i dels in­centius fiscals al mecenatge, la Llei 50/2002, de 26 de desembre, de fundacions i la Llei 5/2001, de 2 de maig, de fundacions) per tal que sigui possible una entrada més operativa del sector privat en els projectes artístics i culturals. Una aplicació de reduc­cions fiscals d’aquest sector, en propiciaria la participació i vinculació en el desenvolu­pament de les polítiques culturals, tant pel mecenatge com pel patrocini del patrimoni fotogràfic. Aquest informe ja ha valorat, en l’apartat 2.2.3, les diverses possibilitats de modificació de la legislació actual.

3.2.3

Creació

Cal ajudar la creació. La fotografia és conceptual, figurativa, en blanc i negre, en color, analògica o digital, sobre paper, sobre parets... La fotografia és un conjunt de punts de vista i d’imatges que revelen el real i l’imaginari de la nostra societat amb més evidència que altres disciplines artístiques. La comanda pública és un dels exercicis per excel·lència de la pràctica de la creació contemporània. L’exemple de la missió fotogràfica de la DATAR, a França, un registre artístic i sistemàtic del paisatge natural, urbà o humà, és un referent ineludible de la visió patrimonial d’un país. Un projecte d’aquesta envergadura seria una font permanent de treball per al sector artístic i in­dustrial i permetria establir un diàleg entre els artistes, els comissaris, els crítics, els dissenyadors i els editors.

A causa de la important presència de la fotografia en la pràctica de les arts visuals contemporànies, la nova Xarxa Pública de Centres i Espais d’Art de Catalunya pot bé ser una plataforma adequada per impulsar la producció i per a la difusió de la darrera creació en l’àmbit de la fotografia.

En aquest sentit, cal destacar positivament la consolidació del Palau de la Virreina com a Centre de la Imatge i d’Arts Santa Mònica com a espai d’investigació i pensament on molt sovint la imatge és protagonista. Són algunes de les iniciatives més rellevants de l’oferta expositiva, i caldria afegir la creació de noves fundacions privades i galeries especialitzades en fotografia. També les cases de subhastes han apostat per la foto­grafia, cobrint un buit històric, que completarà la tan desitjada normalització, sensibi­litzant el públic i creant un incipient mercat.

Pel que fa als festivals, és convenient recordar alguns projectes que contribueixen

a la descentralització de l’art i a l’acostament als públics, en el sentit més ampli i he­terogeni.

SCAN neix del desig de la ciutadania de Tarragona de recuperar la celebració de la inexplicablement desapareguda Primavera Fotogràfica (una xarxa d’exposicions que, en l’edició de l’any 2002, comptava amb 180 exposicions distribuïdes en 44 localitats), que va tenir la seva darrera edició el 2004. L’aposta va néixer amb vocació internacional, acollint propostes de tot el món i donant suport a la creació emergent i al pensament i la recerca amb l’organització d’un simposi amb la col·laboració de la Universitat Rovira i Virgili. SCAN ha estat, en aquest sentit, la principal aposta del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació en matèria fotogràfica després del seu continuat suport, en altres etapes, a la Primavera Fotogràfica.

Emergent-Lleida també va néixer el 2008 i és una iniciativa de l’Associació de Fotògrafs Professionals de Lleida i Comarques. Es defineix com un festival que tre­balla al voltant del mitjà fotogràfic i que persegueix els objectius següents: treballar conjuntament amb les escoles de fotografia i audiovisuals per estimular la creació fotogràfica i artística entre els més joves i, a la vegada, exercir de plataforma de projecció de nous fotògrafs emergents i esdevenir un espai plural de reflexió, críti­ca i també d’aprenentatge al voltant del món fotogràfic i audiovisual actual.

3.2.4

Formació

A les universitats catalanes, a diferència del que és habitual en altres països del nostre entorn, es constata una manca de formació teòrica i pràctica en els programes d’estu­dis, així com l’absència gairebé total d’investigació i elaboració de discurs en el camp propi d’aquest mitjà. El resultat d’aquesta situació deficitària es pot constatar amb dos fets altament representatius de la seva precarietat: el primer és que, en els dar­rers trenta anys, han estat presentats tan sols vint treballs d’investigació universitaris de postgrau referits a la fotografia; el segon, la reduïda llista de publicacions d’autors catalans i de col·leccions específicament fotogràfiques, amb l’excepció, certament remarcable, de l’aposta decidida per part d’editorials instal·lades a Barcelona, com Gustavo Gili i ACTAR.

Pel que fa a l’àmbit educatiu, formatiu i d’investigació, seria recomanable estimular i potenciar la investigació i la docència en història de la fotografia a les facultats i de­partaments d’Història de l’Art, així com la creació d’algun màster específic i el suport a l’elaboració de tesis doctorals, així com crear un pla d’estudis especialitzat, interdisci­plinari i plural per a la formació de professionals en conservació preventiva i restaura­ció de fotografia. I, en general, reforçar els vincles entre les universitats, els arxius, els museus i les biblioteques per tal d’impulsar la recerca i la producció de discurs crític i historiogràfic. En aquest mateix sector, cal també actuar cap a la inserció del patrimoni fotogràfic i les seves institucions en els curricula escolars.

D’altra banda, caldria procurar una formació concreta, professional i en profunditat d’aquells estudiants que desitgessin assolir una formació adequada per continuar en el camp específic del professional de la fotografia en qualsevol dels seus vessants, inclòs l’artístic. Cal donar resposta al fet que els fotògrafs hagin d’anar a estudiar a les escoles i universitats estrangeres, com Arles, Brigthon Tucson i Düsseldorf, entre d’altres.

Cal educar la mirada des de l’escola primària, facilitant la formació dels professors des del coneixement científic, tècnic, artístic i cultural del mitjà. L’ensenyament de les arts i, entre aquestes, de la fotografia, afavoreix els vincles entre coneixement i sen­sibilitat i la participació en una consciència comuna. També en aquest sentit, aquest informe dedica un apartat especial (2.3.3) a la importància de replantejar l’educació visual en l’escolarització universal i a la necessitat d’impulsar projectes d’alfabetització

artística.

DEBAT SOBRE EL PATRIMONI FOTOGRÀFIC

EL PERIÓDICO.Informació publicada en la página 61 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 04 de juliol de 2010

La subhasta de Centelles

TV-3 retrata a '30 minuts' les maniobres i conseqüències de la venda de l'arxiu

Diumenge, 4 de juliol del 2010

ERNEST ALÓS
BARCELONA

Cristina Vinyals va comprar als Encants fa anys un àlbum amb fotos d'Agustí Centelles per 500 pessetes. L'any passat les va poder subhastar per 30.000 euros. Però la venda de l'arxiu del fotoperiodista català per 700.000 euros al Ministeri de Cultura no només ha tingut aquest efecte inflacionista: ha estimulat també les expectatives dels propietaris de molts altres fons fotogràfics. Aquest efecte Centelles, la mateixa figura del fotògraf, els detalls de la licitació entre administracions, el debat sobre la necessitat de crear un centre que aculli el patrimoni fotogràfic de Catalunya i el possible futur de l'obra d'Oriol Maspons (una incògnita) o Joan Colom (apunta al MNAC) són l'objecte de Memòria fotogràfica, un reportatge d'Ismael Martín i Mireia Pigrau que emet aquesta nit TV-3 (21.50 h.) al programa 30 minuts.

El documental entrecreua les versions dels fills d'Agustí Centelles, Sergi i Octavi, de la Conselleria i del Ministeri de Cultura i de la directora de l'Arxiu de Salamanca, María José Carrión. Els retrets mutus i l'intercanvi de correus electrònics mostren quines van ser les demandes dels Centelles i les respostes de Generalitat i Govern i retraten el paper clau del seu assessor Joaquín D. Gasca per aconseguir que els negatius amagats a França durant el franquisme acabessin a l'arxiu de Salamanca.

Però més enllà del cas Centelles (i d'episodis emotius com el de la família que va custodiar l'arxiu o el fotògraf Joan Colom pels carrers del Raval), el programa apunta el debat sobre què s'ha de fer amb aquest patrimoni: mostra les condicions de conservació de l'Arxiu Nacional de Catalunya però també recull queixes per l'escassa tasca de difusió; exposa el model francès, amb un centre que coordina la conservació pública dels arxius però que en cap cas preveu que, a més, l'Administració pagui per aquests documents; i recull la por dels nombrosos experts consultats per la «mercantilització» del patrimoni fotogràfic.

Entre les sorpreses del documental, un desengany per als Centelles, convençuts que l'obra del seu pare tindrà un «paper estrella» en el futur Centre de la Memòria Històrica de Salamanca. La directora aclareix davant les càmeres que allà serà «un més», sense gaudir d'una especial representació.

A FAVOR DE LA CREACIÓ D'UN MUSEU DE LA FOTOGRAFIA

A punt d’acabar la primera dècada dels dos mil, s’ens imposa fer un balanç de la situació respecte a la preservació, cura i difusió del Patrimoni Fotogràfic del nostre país.

Quan fa 28 anys de la creació de la Primavera Fotogràfica, model i referent de posteriors festivals a l'Estat espanyol, amb la entrada per primera vegada al nostre país de grans exposicions internacionals.

A 25 anys del Llibre Blanc de la Fotografia Catalana, que definí l'estat de les coses en matèria de Fotografia, que havia de servir per posar ordre a un evident retard i desatenció.

A 30 anys de les Primeres Jornades Catalanes de Fotografia, que impulsaren la racionalització del coneixement al voltant de la Fotografia com a fet cultural, tot implicant als diferents agents culturals i institucionals.

A 30 anys de les tímides incorporacions de Departaments de Fotografia a les Escoles i Facultats d'Art, mentre d'altres Escoles de Fotografia d'àmbit privat o semi-privat ja feia temps que impartien els seus cursos amb un notable nivell.

A 70 anys de l'arrabassament de qualsevol forma de documentació dissident, amb la confiscació o eliminació sistemàtica d'arxius també fotogràfics, molts d'ells no restituits.

A 100 anys de les primeres produccions industrials de material fotogràfic

al nostre país.

A 120 anys de la invenció de la primera pel·lícula flexible.

I a 170 anys de la primera fotografia presa a l'Estat espanyol, i que s'executà a Barcelona.

A partir de mitjans dels '80 es fan encomiables esforços per normalitzar i modernitzar la situació de la Fotografia, que arrossegava dècades de dèficit institucional respecte d'altres països del nostre entorn socioeconòmic.

Es possibilita la equiparació dels nostres autors contemporanis a nivell internacional i es recuperen autors històrics oblidats o desconeguts. A partir dels anys '90 i a resultes de circumstàncies de diversa naturalesa, la Fotografia accedeix a la equiparació a la resta de les arts.

No s’ens pot escapar tanmateix, i especialment als nostres gestors culturals, el fet de que el treball de molts autors i inclús arxius complets son avui tant vulnerables o més que en d’altres moments, a causa de la revalorització de la Fotografia partir del seu reconeixement com a producte cultural i artístic, i en conseqüència, econòmic. Tanmateix aquesta apreciació en el mercat no s’ha vist compensada per una actuació en l’àmbit públic, a través d’una institució de referència com hauria de ser un Museu Centre de la Fotografia.

Un Museu que pugui reunir i unificar arxius i col·leccions, facilitar-ne la recerca en l'esfera historiogràfica i estètica, i difondre'ls eficientment en un concepció contemporània de Museu.

Un Museu que s'articuli alhora com a Centre de Documentació sobre la Fotografia al nostre país, i també com a Centre de gestió i producció d'exposicions, integrat en el circuit internacional de centres i museus de Fotografia.

Un Centre que sigui el canal per rendibilitzar la gran quantitat de recursos latents de que disposem, hores d'ara immòbils en nombrosos arxius i col.leccions tant particulars com també públics.

Una de les línies troncals del Centre serà el facilitar la comprensió del fet fotogràfic en les seves diverses disciplines. Per aquesta raó, s’hauran de habilitar els recursos pedagògics necessaris, i alhora que es promourà actes destinats a la reflexió i el debat.

És palesa la ubiqüitat de la Fotografia a l'actualitat que, en ultrapassar el seus territoris clàssics com són el de la informació, la comunicació, la documentació i l'art, ha impregnat la esfera de les relacions socials amb la complicitat de les tecnologies de la xarxa.

Un Museu de la Fotografia de nova creació haurà de ser prospectiu amb aquests nous usos relacionals de la imatge, i crear la plataforma virtual necessària per interactuar en aquest nous territoris.

A partir d'aquí, si hi esteu d'acord, us demanem que subscriviu aquest document com a impulsors de les accions destinades a portar endavant la proposta de creació d'un Museu/Centre de la Fotografia.

Barcelona, maig 2010