La família del fotògraf Joaquim Gomis confia a la Fundació Miró l'arxiu del que va ser el primer president del museu de Montjuïc
24/03/11 02:00 - barcelona - M. Frisach/M. Palauhttp://www.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/387488-els-arxius-es-mouen.html?cks_mnu_id=75_El destí dels arxius i llegats dels grans fotògrafs catalans comença a aclarir-se poc a poc. Els últims mesos les notícies sobre compres, dipòsits i donacions d'importants fons fotogràfics a diverses institucions no han cessat. No hi ha un centre de fotografia que centralitzi un patrimoni tan important, és cert. La dispersió és la regla però la bona notícia és que, sigui a través d'una modalitat o d'una altra, aquests arxius asseguren la conservació.
En els pròxims dies, per exemple, es farà pública la donació de l'arxiu de Joaquim Gomis (1902-1991) a la Fundació Joan Miró de Barcelona, de la qual va ser-ne el primer president. Fotògraf relacionat amb l'avantguarda i gran amic de Miró, finalment la família Gomis ha decidit posar la confiança en el museu de Montjuïc perquè difongui l'arxiu i el gestioni. Serà l'Arxiu Nacional de Catalunya qui l'acollirà materialment i en tindrà cura, ja que la fundació no té infraestructura ni dotació econòmica per a la conservació d'un arxiu d'aquestes característiques. La fundació s'ocuparà de la difusió.
El fet que la Fundació Miró pugui disposar de l'arxiu de Joaquim Gomis té un gran valor per a la institució, ja que el fotògraf va captar sovint el pintor mentre pintava al seu taller. Gomis, que també va fotografiar amb excel·lència l'obra de Gaudí, sempre va ser un ferm defensor de l'avantguarda artística i va ser fundador del grup ADLAN, del grup Cobalto i del Club 49.
Recentment, les filles de Xavier Miserachs han dipositat l'arxiu de més de 80.000 imatges al Centre d'Estudis i Documentació del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) per un període de 25 anys renovables. Aquest és el primer arxiu fotogràfic que accepta el museu, i és segur que no serà l'últim. El Macba està molt interessat a custodiar l'arxiu d'Oriol Maspons. Ja li ha fet arribar una oferta, que en aquests moments ell i el seu fill Àlex estan estudiant. De fet, només estan en desacord amb un punt: el que especifica que el dipòsit ha de ser per 25 anys. La família Maspons voldria reduir considerablement el termini: “10 anys seria ideal”, diu Àlex Maspons. Aviat es posaran a negociar. “A diferència dels Centelles, no volem vendre perquè tard o d'hora volem recuperar l'arxiu i gestionar-lo”, explica el fill del fotògraf. Els darrers temps, Eugeni Forcano, el nét de Josep Badosa Monmany i el mateix Oriol Maspons han donat i/o dipositat, segons el cas, fotografies seves en les institucions públiques (Forcano i Badosa a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona i Maspons al MNAC). I fins i tot el mecenes Antoni Vila Casas ha comprat un fons de fotografies de Centelles. Un reguitzell de tractes que, fa pocs anys, no se succeïen amb tanta naturalitat.
Quinze tòtems del sector, molestos amb el Macba
Quinze representants del sector de la fotografia a Catalunya han enviat aquesta setmana una carta al director del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba), Bartomeu Marí, en la qual mostren la seva indignació per les declaracions que Jorge Ribalta, assessor del museu, va fer el dia de la signatura del dipòsit de l'arxiu Xavier Miserachs. Ribalta es va referir a l'acord signat amb les hereves del fotògraf com “el contramodel al corrupte cas Centelles: l'arxiu no es concep com una mercaderia. S'ha aconseguit sense un gran desemborsament de diners públics”. Els professionals que han signat la carta, entre els quals els fotògrafs Colita, Pilar Aymerich, Leopoldo Pomés, Joan Colom, Toni Catany, Oriol Maspons, Manel Esclusa, els germans Català Pedersen, Paco Elvira, Consuelo Bautista i Pedro Madueño, estan totalment en desacord amb aquestes afirmacions perquè, diuen, “poden fer pensar que el desinterès de l'administració pel rescat dels arxius fotogràfics és una conseqüència de la cobdícia dels fotògrafs i/o hereus d'aquests arxius”. A l'ombra del cas Centelles (el Ministeri de Cultura va pagar 700.000 euros pels seus 10.000 negatius), el debat sobre la conservació del patrimoni fotogràfic continua encès. Quin valor econòmic té un fons de negatius? “Per a Ribalta, i no sé si també per al Macba, cap”, exclama Laura Terré, historiadora de la fotografia, dipositària de l'arxiu de Ricard Terré i impulsora de la carta, en la qual també hi ha les firmes del director de l'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya, Miquel Galmes, de la dipositària de l'arxiu Julio Ubiña, Mar Ubiña, i del secretari general de la UPIFC Sindicat de la Imatge, Pere Monés. “A què es refereix l'assessor del Macba quan diu que un arxiu no es concep com a mercaderia? És o no és mercaderia un quadre, un vídeo, una instal·lació que el seu museu adquireix a canvi de diners? O està qüestionant la categoria d'obra d'un arxiu fotogràfic?”. A més, a parer de tots ells, no és cert que serà per al Macba una operació barata el dipòsit de l'arxiu Miserachs, sinó més aviat al contrari. “D'aquí a 25 anys, les hereves podran recuperar l'arxiu ben conservat, escanejat, analitzat, ben difós i revalorat amb una gran exposició. Tots els hereus d'un arxiu acceptaríem ràpidament aquest generós comodat.”
